Enguany hem repetit la caminada la vinya i el vi que organitza la diputació de Barcelona dins el programa coneguem els parcs, gestionat per l’Escola de Natura del Corredor. Entre en Joan Manel (director de l’Escola de Natura del Corredor) i jo (Pensa en vi-Talcomraja) hem guiat un grup d’una quinzena de maresmenques i quatre garrotxins. Com se sol fer al Maresme hem parlat de rials i de sauló, de les antigues vinyes i gestió del bosc, i com sol fer en Joan Manel ens ha sorprès amb les seves fantàstiques comparacions i observacions. En un moment en què els bancs amenacen davant un procés sobiranista ens explicava com funciona el banc del bosc mediterrani; la terra és el banc on hi ha reservat el gran capital forestal. Si allí hi ha una bona reserva, els beneficis pujen i aflora el bosc. Mentre hi hagi bona reserva al banc del bosc, podem anar obtenint beneficis en superfície.
Més amunt hem desgranat una femta de gripau i la Teia i la Lola han pogut comprovar l’estat de salut dels nostres ecosistemes. El resultat: bandera verda. La presència de restes de formiga, cargols i escarabats demostra que fa temps que per aquests vorals no s’hi empren pesticides. Ja a Can Sala ens ha rebut l’Àlvaro, el marit de la hereva de Can Sala de Dalt. Ens ha explicat com ha canviat tot l’entorn en els darrers anys i per demostrar-nos que certament fa seixanta anys enrere tots els actuals boscos de pi i alzina eren vinyes, ens ha obert les portes de l’espectacular celler d’aquesta finca. Avui és un celler adormit i en repòs perfectament conservat amb tota la maquinària. Hem vist tres cups gegants on hi cabien deu persones en cadascun trepitjant raïm aguantats amb les cordes encara presents lligades a les bigues del sostre. Hem vist les calderes de bullir per pujar el grau, bótes, premses desrapadores ... I hem conegut la curiosa història del llinatge de les hereves de Can Sala. Des de fa moltes generacions de segles enrere, les hereves són les filles i així han mantingut l’estètica original diu a tota la finca.
Enfilant fins a la plana de Can Sala amb unes vistes esplèndides, hem gaudit del vol elegant d’una miloca trencat tan sols pel retrunyir i les siluetes d’uns F-16, 17 o 18 sí, sí, d’aquells que tiren bombes que maten gent, convidats si més no curiosos en una festa del cel que ha tacat la ciutat de Mataró d’un color imperialista. Baixant cap a Can Pau, m’he quedat amb una de les darreres reflexions de Joan Manel: Esteu davant un dels paisatges més interessants d’Europa. Aquest racó del Maresme és dels indrets de tot el continent on es combinen més paisatges diferents des dels boscos feréstecs del Montnegre, passant per la vall de sobirans entre matollars, hortes, nuclis urbans i fins a la mar on la gent té major consciència i coneixença del territori la història i les tradicions que els envolten. Hem creuat la petita vinya de Can Pau i finalment hem acabat degustant un trobat blanc i els rials blanc i negre.
Escribir comentario